Les sirenes del creixement

Florent Marcellesi, és activista ecologista i investigador, i membre de la Comissió Gestora del moviment social i polític Equo.

Revista Opcions, nº38.

Aquest mateix article va ser publicat al diari Público el 23 d’agost d’aquest any. Traducció: Opcions. Leer en castellano.

Quant podria créixer l’economia per complir els objectius internacionals en la lluita contra el canvi climàtic? Agafeu-vos bé: per evitar un augment de temperatura de més de dos graus (el que es va acordar a la cimera de Copenhaguen el 2009), i tenint en compte una contínua millora de l’eficiència energètica, el PIB mundial hauria de baixar més d’un 3% cada any, és a dir fins a un 77% entre avui i el 2050. De fet, només amb un lleuger augment del PIB d’un 1% anual –que ni tan sols permetria reduir la taxa de l’atur a Espanya– i amb una hipòtesi de millores tecnològiques molt optimista, el 2050 ja superaríem en un 25% la meta climàtica institucional.

Aquest càlcul, realitzat per l’economista francès Michel Husson a Creixement sense CO2?, ens posa davant una cruïlla: o seguim pensant que el creixement és possible i desitjable, i en aquest cas ens enfrontem a conseqüències climàtiques desastroses, o acceptem una reducció del PIB, cosa que significa, en el marc d’una economia basada en el creixement, una recessió amb conseqüències socials molt dures. Per si no fos poc, la primera opció tampoc garanteix més benestar. En efecte, és ben sabut que, una vegada superat el llindar dels 15.000 dòlars de renda per càpita, el nivell de satisfacció no varia, fins i tot davant augments importants del PIB. Dit d’una altra manera, l’augment continu de les nostres rendes i l’opulència material, principalment al Nord, no ens fan més feliços. Ans al contrari: mentre les taxes de l’atur i de la pobresa superen i ronden, respectivament, el 20% a l’Estat, l’hiperconsumisme afavoreix la frustració, l’ansietat o l’obesitat, reforça la desigualtat Nord-Sud i destrueix les condicions de vida bàsiques a la Terra.

Com en una tragèdia grega, ens estem topant amb el que el britànic Tim Jackson anomena el dilema del creixement: el creixement no és sostenible –almenys en la forma actual– i el decreixement és inestable –almenys en les condicions actuals. I descabdellant la metàfora hel·lènica, podríem afegir-hi que estem entre Escil·la i Caribdis: o bé ens trasbalsa el col·lapse ecològic o bé ens devora el col·lapse econòmic. I per a les sirenes del creixement verd, basat a desacoblar el creixement dels fluxos de materials i energia, el nostre modest càlcul inicial ens fa pensar més aviat en un altre terme grec: el mite. Avui en dia, l’eficiència tecnològica ni tan sols ha compensat el creixement de la població i queda molt lluny de compensar, a més, l’augment del volum total d’abundància material.

Tot i això, igual que Ulisses va aconseguir escapar d’Escil·la i Caribdis –i també del cant de les sirenes–, penso com a objector del creixement que hi ha una finestra de sostenibilitat, sens dubte estreta però real i desitjable, per iniciar la transició socioecològica fora d’aquest dilema del creixement. L’objectiu és clar: un altre model de producció i consum en què reconciliem la nostra aspiració individual i col·lectiva a la bona vida amb els límits ecològics d’un planeta finit. El que Jackson ha anomenat, de forma cridanera, la prosperitat sense creixement.
Reprenent aquest potent concepte i creuant-lo amb d’altres, plantejo deu prioritats per a la transformació ecològica, social, democràtica i ètica de la societat.

Primer: establir els límits i fixar llindars de recursos i emissions per càpita, així com objectius de reducció del consum, diferenciant entre països del Nord (contracció) i del Sud (convergència).

Segon: construir una macroeconomia ecològica que integri les variables ecològiques en què l’estabilitat no depengui del creixement, la productivitat del treball no sigui el factor determinant i que superi definitivament el PIB com a indicador principal de riquesa.

Tercer: relocalitzar l’economia entorn d’activitats poc intensives en energia però sí en mà d’obra i que creen utilitat socioecològica.

Quarta: invertir massivament en tecnologies i energies netes, en la millora dels ecosistemes i en els sectors sostenibles (vegeu el New Deal Verd).

Cinquè: fer un ús massiu de la reducció de la jornada laboral i del repartiment del treball, incloent-hi el sector de l’atenció a la gent necessitada.

Sisè: redistribuir la riquesa a través d’una renda màxima, una renda bàsica de ciutadania i una fiscalitat sobre els capitals i els recursos naturals.

Setè: convertir la banca ètica en norma per al sector financer i reprendre el control democràtic de la moneda.

Vuitè: desmantellar la lògica social del consumisme educant per viure millor amb menys i regulant la publicitat comercial (reducció de la seva presència en els espais i mitjans públics i creació d’un òrgan de control independent).

Novè: reestructurar les nostres ciutats i territoris cap a l’autosuficiència energètica i la sobirania alimentària.

Desè: posar en marxa una democràcia participativa com a instrument vertebrador d’una transició reeixida. Aquesta democràcia del segle XXI haurà de ser també ecològica, capaç d’incloure a l’agenda política i en els processos deliberatius la urgència de la crisi ambiental, els interessos de les poblacions del Sud amb qui compartim un mateix espai ecològic i, a llarg termini, els de la naturalesa i de les generacions futures.

A diferència de la tragèdia grega, no existeix la fatalitat en l’avenir de l’espècie humana. Com escriu Jared Diamond, davant la crisi socioecològica les civilitzacions poden decidir col·lapsar-se o perdurar. En aquests temps grisos, és el moment de construir la segona via, la de l’esperança.

Crédito ilustración: Javier Jaén


Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *