by 
Florent Marcellesi, és activista ecologista i investigador, i membre de la Comissió Gestora del moviment social i polític Equo.
Revista Opcions, nº38.
Aquest mateix article va ser publicat al diari Público el 23 d’agost d’aquest any. Traducció: Opcions. Leer en castellano.
Quant podria créixer l’economia per complir els objectius internacionals en la lluita contra el canvi climàtic? Agafeu-vos bé: per evitar un augment de temperatura de més de dos graus (el que es va acordar a la cimera de Copenhaguen el 2009), i tenint en compte una contínua millora de l’eficiència energètica, el PIB mundial hauria de baixar més d’un 3% cada any, és a dir fins a un 77% entre avui i el 2050. De fet, només amb un lleuger augment del PIB d’un 1% anual –que ni tan sols permetria reduir la taxa de l’atur a Espanya– i amb una hipòtesi de millores tecnològiques molt optimista, el 2050 ja superaríem en un 25% la meta climàtica institucional.
Aquest càlcul, realitzat per l’economista francès Michel Husson a Creixement sense CO2?, ens posa davant una cruïlla: o seguim pensant que el creixement és possible i desitjable, i en aquest cas ens enfrontem a conseqüències climàtiques desastroses, o acceptem una reducció del PIB, cosa que significa, en el marc d’una economia basada en el creixement, una recessió amb conseqüències socials molt dures. Per si no fos poc, la primera opció tampoc garanteix més benestar. En efecte, és ben sabut que, una vegada superat el llindar dels 15.000 dòlars de renda per càpita, el nivell de satisfacció no varia, fins i tot davant augments importants del PIB. Dit d’una altra manera, l’augment continu de les nostres rendes i l’opulència material, principalment al Nord, no ens fan més feliços. Ans al contrari: mentre les taxes de l’atur i de la pobresa superen i ronden, respectivament, el 20% a l’Estat, l’hiperconsumisme afavoreix la frustració, l’ansietat o l’obesitat, reforça la desigualtat Nord-Sud i destrueix les condicions de vida bàsiques a la Terra. Continue reading «Les sirenes del creixement»
by 
